jueves, 26 de abril de 2012

6573.- JOAN B. FORT OLIVELLA


Joan B. Fort Olivella
Licenciado en Historia, domina el catalán, el español y el francès y conocimiento de otras lenguas. Ha publicado una monografía sobre La Vall de Campmajor (1998) donde nació y otra sobre la toponímia de la provincia de Girona (Els noms de lloc,2006), la parte medieval de la Història del Pla de l’Estany, y con DD. AA. un libro sobre historia oral (2003), así como artículos, reseñas y crónicas en la Revista de Girona y otras. Ha escrito 4 poemarios inéditos: Poemes de terra endins (1983), Poemes de terra enllà (1984), Poemes de Barna i dona (1997), Buscant l’amor he arribat molt lluny (2009), creado para el blog Poesia, história i fotografia, que incluye los poemas de amor y otros escritos este siglo XXI. El pasado mes de mayo publicó por su cuenta en Atlixco A la cala de mi corazón, poemario bilingue con fotografías de su autoría y se integré en el Taller de Poesía Semillas de Noviembre, participando en el encuentro Atlixco. La palabra escrita en el agua.
En la actualidad reside en México.



Sentimientos comunes

Apoyado en la baranda del balcón,
un viejo llora;
apoyado en la pared de su casa,
un niño llora;
apoyado en el alféizar de la ventana,
un hombre llora;
apoyado con los codos sobre un libro,
un chico llora:
el mundo es un valle de lágrimas.

Sentado en un  banco del zócalo,
un viejo canta;
sentado en un pequeño taburete,
un niño canta;
sentado, medio estirado, en la butaca,
un hombre canta;
sentado cómodamente sobre la tierra,
un joven canta:
el mundo es un coro desafinado.

De pie bajo un plátano corpulento,
dos viejos hablan;
de pie sobre la arena de la playa,
dos niños hablan;
de pie junto a la puerta del despacho,
dos hombres hablan;
de pie en medio de un corredor,
dos chicos hablan:
hablar es muy necesario.

Levantado la sucia y pesada azada,
un viejo grita;
levantando un maltrecho juguete,
un niño grita;
levantando el papel y la negra pluma,
un hombre grita;
levantando con las manos una pelota,
un chico grita:
el mundo grita y no se entiende.

Los hombres manifestamos los pensamientos,
los sentimientos,
las tristezas,
las alegrías,
los proyectos,
sacamos lo que llevamos dentro,
queda palpitando en el aire
un llanto, un canto, una palabra, un grito,
una interrogante para contestar,
una respuesta que no llega nunca.




Sentiments comuns

Repenjat a la barana del balcó,
un vell plora;
repenjat a la paret de casa seva,
un nen plora;
repenjat a l’ampit de la finestra,
un home plora;
repenjat de colzes sobre un llibre,
un noi plora:
el món és una vall de llàgrimes.

Assegut en un  banc de la plaça,
un vell canta;
assegut en el seu tamboret,
un nen canta;
assegut, mig estirat, al gran sofà,
un home canta;
assegut còmodament de culs a terra,
un noi canta:
el món és un cor desafinat.

Dempeus sota un plàtan corpulent,
dos vells parlen;
dempeus damunt la sorra de la platja,
dos nens parlen;
dempeus davant la porta del despatx,
dos homes parlen;
dempeus al bell mig d’un corredor,
dos nois parlen:
parlar és molt necessari.

Aixecant la bruta i pesada aixada,
un vell crida;
aixecant una malmenada joguina,
un nen crida;
aixecant el paper i la negra ploma,
un home crida;
aixecant amb les mans una pilota,
un noi crida:
el món crida i no s’entén.

Els homes manifestem els pensaments,
els sentiments,
les tristeses,
les alegries,
els projectes,
traiem a fora el que portem a dins
i queda palpitant en l’aire
un plor, un cant, una paraula, un crit,
un interrogant per a contestar,
una contesta que no arriba mai.




Mañana

Alguien llorará como un niño a su madre,
alguien gritará pidiendo imposibles,
alguien pedirá justicia en vano;
alguien leerá un discurso eterno,
alguien tocará música estridente,
alguien cantará canciones de protesta;
alguien asirá bien fuerte una escopeta,
alguien disparará un fusil cargado,
mañana alguien logrará dejar la prisión;
alguien tocará el silbato en un campo,
alguien irá detrás de cualquier pelota,
alguien correrá para llegar a meta;
alguien cogerá el remo de su barca,
alguien labrará la tierra aún seca,
alguien sembrará pensando en el mañana;
alguien irá con la cara toda sucia,
alguien buscando agua irá muy lejos,
alguien sacará los sesos del planeta;
alguien comenzará un largo poema,
alguien seguirá su investigación,
alguien pondrá punto final a su tesis,
como ayer y hoy, ahora y siempre,
buscará con ahínco ganarse este pan
que tanto cuesta llevar a casa.




Demà

Algú plorarà com un nen a sa mare,

algú cridarà demanant impossibles,
algú demanarà justícia en va;
algú llegirà un discurs quasi etern,
algú tocarà música estrident,
algú cantarà algun cant de protesta;
algú agafarà ben fort una escopeta,
algú dispararà fusells carregats,
algú reeixirà deixar la presó;
algú tocarà el xiulet en un camp,
algú anirà darrera una pilota,
algú correrà per arribar a la meta;
algú escalfarà de bell nou motors,
algú llaurarà la terra encara eixuta,
algú sembrarà pensant en el demà;
algú anirà amb la cara ben bruta,
algú buscant aigua anirà molt lluny,
algú extraurà les entranyes del planeta;
algú escriurà un poema molt llarg,
algú seguirà qualque investigació,
algú acabarà la seva llarga tesi,
com ahir i avui, com ara i sempre,
buscarà amb afany guanyar-se aquest pa
que tant cosa portar a casa nostra.









Tan lluny i tan a prop

Estem molt lluny i molt a prop
El càncer ara ens acompanya.
La ferotgia d’aquest cop
prest ens allunyi la migranya.

Els pensaments volen isards
damunt la pluja i les collades,
i els veig passar com àgils dards
ben empesos per les ventades.

En el dolor ens trobem immersos
i tontament ens aclapara.
A mi em priva de fer versos.
La depressió em surt molt cara.

I de retop et pica a tu
i caus també en un gran pou.
Aquí el remei més oportú
riure i pensar, malgrat que ens cou.

Ens cal molt seny per superar-lo,
diàleg i gran voluntat,
amb valentia afrontar-lo
foragitant-lo d’un plegat.





X RETRATS...
I UN RETRAT DOBLE


0

No hi són tots, els retratables,
ni els més guapos ni els més folls,
ni els que surten a grumolls
a pantalles detestables.

Ni hi són tots, els meus companys,
ni els amics, ni els coneguts:
no són molts, més són molsuts,
ço vol dir que passen anys.

N’hi ha 10 –i un retrat doble–,
els que he fet en un bon jorn,
entre viatge i sojorn.

Mes a tots us els dedico,
perquè tots tirem a mico
i ballem algun pasdoble.


I

Ni rossa ni morena.
Devies rondar els vint.
La una del migdia
al bus de Bellaterra.

De quadres la jaqueta.
De pana els pantalons.
Tranquil·la, a poc a poc,
llegies uns poemes.

No sé qui era el poeta,
Mes compto que dels bons:
hi veia rodolons
i estrofes molt curtetes!

Llegies i somreies.
Estaves de perfil.
Parlaves part de dins.
Per fora eres silenci.

Molts rissos als cabells.
A fe que no es movien.
Els peus et sobreeixien
per baix, arran de terra.

Sabates color beix
–de cuiro i sens talons–.
Baixaven els graons
sens moure gaire oreig.

Pujaren les escales,
mes no les vaig seguir.
Volaven decidides
ignoro per quina aula.

Et resplendia el rostre
–mirat a contrallum–.
No sé quin contrapunt
tocaves amb mà airosa.


II

Ens feies fotocòpies.
Parlaves castellà,
amb veu d’aquella clara
com és allà el cel clar.

Anaves al teu ritme,
constant, particular.
Giraves fulls i folis
amb gran suavitat.

Sovint donaves fitxes
per fer la biblio-tarja.
Un foli ple de ratlles
donaves per signar.

Rebies munts de llibres
dels temes més diversos.
I prest els copiaves
pitjant un botonet.

En treies munts de còpies.
Sovint el carbonet.
Les feies DIN A 3
girant el calaixet.

A voltes s’espatllava...
I ens deies: avui res.
Així sovint et vèiem...
I ens deies: quien te ve!


III

Tres dits de la barbeta.
Un pam fins dalt del cap.
Un pam de les manetes.
Tres dits... de front visat.

La boina te’n tapava
la part de més amunt.
Així te la guardava
de fred i vent tot junt.

Et treies la bufanda.
El plec de sota el braç.
Deixaves dalt la taula
la lletra més loquaç.

Obries la carpeta
–paper li’n deies tu–.
El micro era una aixeta
que raja amb gran impuls.

Impuls sempre ens donaves,
–parlant amb verb pausat–
devers carrers intactes
als ulls sapiencials.

Regaves amb la lletra
pissarres abans negres.
El gruix era una veta
que a tots donava aletes.

Impuls, el teu impuls,
pendent de molts de punts,
devers rius i difunts
amb fe en els no ganduls.

Un doll inesgotable
a tots ens has deixat.
Amb ells reguem la campa
on brolla un gran sembrat.

(Miquel Barceló i Perelló)


IV

La llengua conreaves
com cava un hom un camp:
Clavaves pam a pam
els mots que conreaves.

Aquells, els més estranys
que hom troba al diccionari:
les parts d’un llarg rosari
–misteri amb mils de panys–.

Ai las! Com els extreies
del cove dels grans mestres!
Un gran pagès et creies.

Renoi! Com t’enterraves
–amb mans que creies destres–
al solc de les esclaves!

(Joan Mª· Puigvert i Romaguera)


V

Ja em sembla que t’hi veig,
entrant per la gran porta,
seguida d’una escorta
d’alumnes de passeig.

Com obres la comporta
Dels fulls de la llibreta...
I en salta un bell solfeig,
que en tu recorda ormeig.

Ormeig ple de crustacis,
d’amfibis i aus amigues,
que esperen que tu els cacis...

Amb gust d’historiadora,
que albira les formigues
perquè és poeta a l’hora.


VI

Avui no sé què fas.
Si ets un vell de mili.
Si vas en un navili...
O comptes qualque pas.

Si ets un noi loquaç
–allà, en un llarg exili–...
O fas que no et vigili
un tètric capatàs.

Mes se que amb gran alçària
veus bé el que cal fer
per fuire del merder.

Mesures la grandària
d’humans comportaments
i gustos renaixents.


VII

On ets? A prop del delta,
tocant a l’Aragó?
Expliques qui era un celta
A gent que aspira a actor?

Ho sé! I que ets espelta...,
que vola en avió...
Que corre i que s’empelta
a prop d’un riu senyor.

Que ja ha passat l’estiu,
i el temps de prendre el sol.
Mes bru tens el trespol.

Que d’art en saps un niu.
I expliques la lliçó
més bé, segur, que jo.


VIII

Cabells, els teus, són foscos,
difícils, arrissats,
esquerps, quasi arrauxats,
com molts marítims boscos.

Te’ls toques, cercant roscos
que et donin pela  i plats,
que molts n’he vist rentats
pels dits no pas gens toscos.

Geògrafa d’ofici.
Origen: l’Empordà,
un poble a prop del mar.

Esperes amb desfici
donar el coneixement
que duus tan dolçament.

(Adela Terrades)


IX

Retratar-te m’és un fard,
Tot i veure’ns cada dia.
Ton humor dins es congria
I quan surt és molt isard.

Et surt part damunt del llavi,
sota els pels del gran bigoti.
Com cansat del poti-poti,
que troba amb instint de savi.

Mes sovint se’t torna enrere
–com els pèls de sobre el cap–
per la por de fer algun nyap.

És llavors que agafa el llapis,
I dibuixa nens i papis
Cordant-se la cremallera.

(Joan Boadas i Raset)


X

I jo?
Jo sé, potser com sóc jo?
No acostumo a contemplar-me.
I si ho faig, potser al rentar-me,
em veig no gaire senyor.

Pagès no m’hi veig tampoc.
Si trobo amb qui retirar-me,
o algun ser amb qui semblar-me,
és a l’avi, al pare , al pastor.

Els cabells van sempre on volen.
Són foscos i s’esmicolen
quan arriba la tardor.

Ho veig tot i no veig res.
Sóc poeta i faig un pes.
Tot ho aguanto amb gran candor.


... I un retrat doble

Ell és ell... I ella és ella.
Tots dos formen un tot.
Mes, no una illa ni un illot,
sinó una bona parella.

Són molt prims, com una ovella.
Riallers, sempre i pertot.
Mes no són cap tabalot...,
Ni un ramat del pla d’Anyella.

El verb llur és amigable.
I l’esguard prou retratable
com per fer-ne un gran poema.

Cerca allò que a tots ens complau:
Aquell mot que sembla clau
i que FI posa al problema.


ALTRES RETRATS


Albina

Quan el temps passa i es percep
la llevantor del vent de l’illa,
el vell vaixell gira la quilla
devers el cup, ranci, del cep.

El full s’enlaira, astres amunt,
entre cabells de purpurina
–treu la prosàpia de l’Albina
aires humits de riu difunt–.

Se sap la història de memòria
i l’espectacle enregistrat
és subtilment ben arxivat.

Se’n va la llum de l’edifici,
neurotitzada pel suplici
memoritzat d’incerta glòria.

(A l'Albina Varés)




Trico-trico, test pedal

Fum no en fas, ferm Fanyanàs,
damunt dos durs flotadors
tot trescant pel Ter fatós
contra coms i com t’ho fas.

Fas furor flotant flautós
des de dalt del Pasteral,
trico-trico, test pedal,
venturós fins al Pals gros.

Rebs rebuigs de rems rascats,
rebentades, rom, ruixades,
res de res de remullades.

Surts sedós, i sadollats
seguidors i seguidores.
Tot un goig per les senyores.

(A en Miquel Fanyanàs)


Criatura vergonyosa

Criatura vergonyosa,
téns una filla que és una rosa.
Aneu a Eivissa en un vaixell
i quasi hi deixes la pell.
Recites als avis sense llegir
tot un poema que ja és dir.
I dius que no et veus amb cor
de llegir el teu desig d’amor.
Els faigs d’allà a can Falet
es pregunten què t’han fet
perquè ets tan gran i no goses
dir els versos com a noses.
Au ves, no ens fagis pas riure,
que tots ens coneixem de llegir i escriure.


Els germans Fontfreda

Seguint les petjades de l’Albert i la Coralí
els germans Fontfreda han trepitjat tanta Garrotxa
que només de pensar-hi ja em fa mal la clotxa
i sento arreu sentors d’alzina i romaní.
Serà inoblidable per a molts i per a mi
un Divendres Sant amb enterrament inclòs
en un antic hostal, en indret molt reclòs,}
on la seva presència ja feia empetitir.

Quin és l’indret que ells no coneixen?
Quin és el cim que ells no han pujat,
o que una seva excursió no mereixen?
La seva petja és constant i pregona,
i ajuda als qui van al seu costat
a passar tothora una bona estona.






No hay comentarios:

Publicar un comentario